El passat octubre vaig tindre l´oportunitat de realitzar, amb Assemblea de Cooperació per la Pau del País Valencià (ACPP), una estada de formació a terreny sobre cooperació al desenvolupament a Palestina, i el que vaig experimentar allí em va canviar la vida.
Iniciaré la meua reflexió aprofundint en l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. Més avall entendreu per què.
Fa unes setmanes, tots els mitjans de comunicació i l’opinió pública es feien ressò
d’una notícia: Donald Trump havia guanyat les eleccions als Estats Units. Aquest fet va despertar alertes en tots els països del món per la inestabilitat que podien provocar si es materialitzaven les seues propostes de campanya, però sobre tot per la incertesa del que pot esdevenir d´aquestes eleccions. Doncs bé, no m´allargaré molt sobre aquest assumpte perquè tampoc és el que vull.
Com a estudiant de Ciències Polítiques, aquesta era una noticia digna d´estudi, i tot aquell dia i pràcticament tota la setmana a les meues classes es va estar parlant del tema des de moltíssimes perspectives. Els arguments de per què havia guanyat les eleccions una persona com Trump en l´actualitat eren molts i molt diversos. Però a mi em va cridar l’atenció, l´anàlisi, o si més no l´opinió, que va donar una professora meua i que se n´eixia de les estadístiques, mètodes i correlacions habituals.
Ella va dir: “Donald Trump no és més que el reflex de les pitjors emocions de la
societat nord-americana. Amb açò vull dir, no és més que el reflex dels sentiments més negatius que s´han estat gestant en la població arran de la crisi i el context internacional: la por, l´odi, la inseguretat i la incertesa”.
Açò em va deixar pensatiu durant prou dies, era cert; la crisi econòmica, la precarietat, la por i el patiment s´han instaurat en la població. I segur que molts de vosaltres, estiguéreu escoltant tot el dia frases, al voltant de l´estupidesa i l’egoisme de les persones. Açò, a més de fals és una immensa pèrdua de temps, perquè no crec que cap solució, cap revolució, ni cap apoderament vinga de la mà de considerar que els humans són estúpids i cruels. I la prova de tot això la vaig experimentar fa unes setmanes.
Durant la nostra estada, vàrem ser testimonis d´una de les majors injustícies del món; locupació del poble palestí. Dia a dia observàvem com sota el paraigües d’una suposada modernitat occidentalista i democràtica, Israel s´assenta de manera il·legal al territori palestí controlant els recursos més importants per a la supervivència de la població palestina. Aquests, doncs, s´enfronten constantment a humiliacions i atacs cap a la seua dignitat per part dels militars israelites, que els controlen, els vigilen i els arresten al seu propi territori.
Sota aquesta ocupació, els sentiments de ràbia, odi i por, dels que parlàvem abans, semblen quasi necessaris i inevitables.
No obstant, revisant les frases que apuntava per les nits i pensant com contar la meua experiència, vaig descobrir que baix aquest context d´ocupació, sentiments d’esperança i de lluita afloraven. M´explique; mentre llegia i recordava el que havia viscut, d´una banda existia indignació i ràbia, però d´altra em venien a la ment multitud de moments on les companyes d´Assemblea de Cooperació per la Pau i les contraparts ens transmetien il·lusió.
Al nostre dia a dia, observàvem que entre ells feien bromes, es reien, parlaven de resistències i lluites, de les seues experiències, sobre la seua família, els seus desitjos i les seues il·lusions. Preguntaven i eren curiosos, intentant aprendre uns sobre el món dels altres i a l´inrevés. I em va impactar; a voltes centrant-se en l`anàlisi, diguem-ne acadèmic dels conflictes se n´obliden que darrere hi ha persones amb les seues vides. I això, va ser per mi la Cooperació.
L´exemple més clar d´aquest aprenentatge el vaig trobar l´últim dia al campament de refugiats a Betlem, en un poema de l´escriptor palestí Mahmud Darwish. La seua traducció al castellà seria així:
YO SOY DE ALLÍ
Yo soy de allí. Y tengo recuerdos. Nací como nace la gente.
Tengo una madre y una casa con muchas ventanas. Tengo hermanos, amigos, y una cárcel con una fría ventana.
Tengo una ola que han raptado las gaviotas, un paisaje favorito, una hierba silvestre, una luna en los confines de la palabra, la subsistencia de los pájaros y un olivar inmortal.
He pasado por la tierra antes de que las espadas pasaran por un cuerpo al que
convirtieron en mesa.
Yo soy de allí. Retorno el cielo a su madre cuando llora por su madre
y lloro para que me reconozca la nube a su regreso.
He aprendido, para romper la regla, todas las palabras apropiadas en el tribunal de la sangre.
He aprendido todo el lenguaje y lo he deshecho para componer una única
palabra: Patria…
Perquè els palestins, igual que tots els humans, riuen, ploren, tenen somnis i aspiracions, s’indignen i s´emocionen, lluiten i tenen esperança. I això és el que em va ensenyar a mi aquesta experiència. La Cooperació al Desenvolupament, amaga en ella mateixa la resposta a les injustícies del món. Remetent-me al que he dit abans, la lluita per un món millor no va de cap manera lligada a la consideració que els humans són egoístes, estúpids o irracionals. Ans el contrari, l´alternativa està en l´essència mateixa del cooperació: compartir experiències, treballar des de la igualtat i sobre tot, aprendre constantment del que poden aportar els altres.
Sembla que ho hem oblidat, però la cooperació és la base de l´existència de les societats humanes. Sense cooperació no podríem viure. No ho oblidem doncs per a la construcció d´un món més just!
LUIS MORA GONZÁLEZ. Estudiant de la UV que ha viatjat a Palestina amb Assemblea de Cooperació per la Pau.
Si creeus que la tasca d’ACPP és fonamental per continuar donant suport a la ciutadania palestina, entra a formar part de l’organització –> http://www.acpp.com/participa/asociate/
